La millor experiència de la nostra vida

Ara, ja fa dos anys, a principis de 3r d’ESO, ens van informar que l’institut estava organitzant el primer intercanvi d’alumnes amb el Québec. Un intercanvi de sis mesos (tres a Catalunya i tres a Québec) pensat sobretot per a alumnes de 4rt d’ESO amb francès com a primera llengua. Molts hi volíem participar i estàvem molt eufòrics, després vam saber que hi havia un procés de selecció i que només en podien agafar pocs i, finalment, només vam poder anar-hi dues: la Malika Sant i la Martina Capdevila.

Estàvem molt contentes i nervioses per saber qui i com serien les nostres futures mig-germanes durant mig any. Quan ens van dir qui eren de seguida ens vam posar en contacte amb elles i ens van caure molt bé! Es deien Kalladénia Quallette-Paquette i Josianne Desrochers. Ens comunicàvem via Facebook i més tard via Skype on vam poder presentar les nostres famílies i explicar-nos una mica com era el nostre país i el nostre dia a dia, per anar-nos fent una idea.

La Josianne i la Kalla van arribar el 13 de setembre del 2014 després de tot l’estiu intrigades. La primera setmana ens va costar una mica adaptar-nos, elles ho trobaven tot impressionant. Poc a poc vam anar agafant confiança i ens vam anar entenent cada vegada millor. És veritat que no és fàcil tenir a algú a casa teva però poc a poc et vas adaptant i trobant el teu espai fins que acaba sent una experiència brutal. Per a elles, la diferència més notable va ser l’impacte cultural. És difícil anar a viure a un país completament estranger, anaven molt cansades ja que allà l’horari és molt diferent i dormen molt més. També estan acostumades a fer moltes menys activitats perquè allà és difícil el tema de mobilitat a causa del fred. La gran vida al carrer de Barcelona va ser una de les coses que les va sorprendre més. Gràcies a elles vam visitar molts llocs interessants de Barcelona i Catalunya i vam aprendre moltes coses. A casa ens vam acostumar a parlar castellà més ràpid del que pensàvem, i elles van aprendre el castellà molt ràpid, cada dia que passava parlaven millor, tot i la dificultat que el català suposava; sobretot a l’escola i amb els amics. El 6 de desembre va arribar el dia d’acomiadar-nos; a l’aeroport ens vam reunir tots els de l’intercanvi i el comiat, sobretot per a elles, va ser trist. Però sabien que ens veuríem d’aquí a poc.

El Nadal va ser molt emocionant, estàvem molt nervioses fent els preparatius. Per fi va arribar el 17 de gener de 2015. Amb les maletes grans preparades ens vam dirigir a l’aeroport; no ens ho podíem creure, anàvem a passar els propers tres mesos de la nostra vida a l’altra punta del món, literalment. Amb una barreja de tristesa i emoció però moltíssimes ganes, entre plors i rialles, ens vam embarcar a l’avió. Érem vint-i-cinc catalans que anàvem a fer un gir de 180º a les nostres vides. Després de les vuit hores de vol ens vam despertar i només mirar per la finestra era al·lucinant: TOT NEVAT. Allò semblava Alaska! No es veia aigua als llacs, res, tot blanc. Ens van començar a agafar els nervis i quan anàvem a buscar les maletes uns canadencs ens van dir que no anàvem prou abrigades! Quina por! El termòmetre marcava -20ºC! Va ser uns dels hiverns més freds des de feia 30 anys. Però el pitjor va ser que NO S’ENTENIA RES! No semblava que parlessin francès sinó xinès! Ens vam alegrar de veure les nostres corresponents i ens vam separar i cadascú va fer el seu camí. La Malika a Shefford i la Martina a la ciutat de Québec. L’aventura havia començat.
Els primer dies estàvem tots al·lucinant. Entre la neu, l’idioma, el fred, la gent… TOT era completament diferent però brutal. El primer dia de cole estàvem supernervioses però al final tot va anar molt bé! El cole era com High School Musical, les taquilles enormes, gent molt simpàtica, assignatures com hockey sobre gel… Les classes de l’institut d’allà eren d’una hora i mitja i entre classe i classe 15 minuts de descans. L’institut tenia cafeteria, gimnàs, pistes de patinatge sobre gel…

Esquiar o patinar sobre gel van esdevenir activitats del nostre dia a dia. Però també ens va sorprendre molt el recolliment a les cases pel fred, la mobilitat era molt més complicada, s’havia d’anar a tot arreu en cotxe, molt estrany per a nosaltres acostumades sempre a anar caminant a tot arreu.
Tot era una nova experiència, però el que més ens va marcar d’aquell preciós país de gel va ser com ens va acollir i tractar tothom, tots els amics que vam fer, totes les activitats, i l’aprendre tant ràpidament el “quebecquois”.
No canviaríem aquells mesos per res i tant de bo que ho poguéssim repetir!!! Moltes gràcies a l’institut per haver-nos fet viure la millor experiència de la nostra vida.
Martina Capdevila i Malika Sant